Expectatives

Fa molts anys que tinc una teoria molt curiosa sobre l' amor. M' ha portat moltes discusions amb molta gent que no hi estava d' acord. Continuo pensant el mateix. No solament sobre l' amor en si, si no sobre tot. Despres de llegir un llibre del filosof Lou Marinoff, veig que no soc l' unic que pensa el mateix.

Sempre he cregut que l' amor tal com ens l' han venut es una invenció. Com a tal, l' amor no existeix. Fins no fa molts anys, potser uns cen, que no es gaire cosa a la historia de la humanitat, moltes parelles es formalitzaban per acords comercials entre families. Encara hi ha llocs al mon on passa.

L' amor, es una necesitat personal. Una necesitat de sentir. Es basa en un seguit de sensacions que volem sentir. A partir d' aqui, entra en factor una variant molt important, que es l' amor no correspos. I no es ben be cert que es amor no correspos. Es que les nostres expectatives no s' han complert. La nostra necesitat de rebre, no ha estat satisfeta.

Les nostres expectatives son el que mes mal ens fa. Allò que voliam rebre. Allò que esperavem trovar. I tot perque ho necessitem. Realment ho necessitem. Però no ho fem be. Si parlem d' amor, d' una relació de parella, el fet de sentir molt cap a una persona, no asegura que rebrem el mateix. I es el que esperem. I qui diu una parella, diu una relació d' amistat. Un pot tenir molt sentiment cap a un amic, però no rebre el mateix. I aquest amic, quan ja no et necessita, marxa.

Evidentment que crec en l' amor. Però crec que es una cosa molt mes profunda de com la tractem. No val solament sentir i esperar rebre el mateix. Tot a la vida parteix d' un mateix. Un pot provocar qualsevol situació al seu voltant. Tant sigui amb amics, amb la parella, amb qui sigui. Recomano llegir el llibre "Mas Platon y menos prozac".

El millor es no tenir cap expectativa. Qualsevol avanç ens fará feliços. Si tenim expectatives molt grans en qualsevol cosa, un avanç no ens fará feliços perque encara no hem arrivat a on voliam. Això crea un estat d' angoixa continuo. I no et deixa estar be. Un avanç que es tractat com una petita derrota, Tenir expectatives et fa no gaudir el moment, una cosa que es imprescindible per viure feliç. No tenir expectatives et fa que una abraçada de la teva parella et sapiga a gloria. Sempre es millor que el rencor, que et fa no viure plenament grans moments.

Qualsevol moment es magnific a la vida. Una cosa tant sencilla com passejar, no la valorem prou. Tenim cames i gaudim del paissatge. Estem vius. No valorem el que aixo representa. No porta res pensar en coses negatives i tenir constants preocupacions. Simplement passejar. I així qualsevol moment.

No tenir expectatives, fa que tot sigui positiu. Qualsevol avanç es una victoria. Això ens converteix en persones positives i feliços. 

2016

Al resum del 2015 acabo dient que s' aproximava un gran canvi, que algo molt gran estava a punt de passar. Molts em van preguntar, i crec que es la primera vegada a la vida que guardo un secret. Una trucada del meu cosí Jordi va canviar el rumb de la meva vida. Apunta aquest mobil i truca ara mateix !!! Fins i tot a ell el notava nerviós. Sempre que el veia li deia: Si t' enteres d'alguna cosa que valgui la pena diga'm-ho. Trucada un dijous, visita un dissabte. Tot va anar de tal manera que estava clar que el destí havia marcat la tornada per aquell dia.

Fins el 4 de febrer que es va consumar tot, va ser increible. Com trevallo sol tinc massa temps per pensar, i no m'ho treia del cap. Tornar a Seva. M' emocionava pensar que tornaria a passejar per tants llocs emblematics per mi. Que portaria la meva familia allà on els hi havia explicat tantes histories. Em queien les llagrimes pensant en tot aixo. I el 6 de febrer, anem per primer cop.  

La tornada ha estat fantastica. Retrovament amb molta gent. Abraçades amb molt sentiment. Gent que venia expresament a veurem perque havia sentit que havia tornat. Tornar a aquelles botigues. Tornar a passejar pels pins, pel gurri, al pantano... Aquella frase de l' Isra: Has vist el color dels nuvols? era la confirmació que estava allà. 

Els amics, fantastic. Les meves cosines em porten amb la seva colla i la rebuda genial. He retrovat vells amics. He conegut de nous. La sinergia ha estat fantastica. Amb el poc temps que fa que anem junts, he tingut converses molt interessant amb alguns. Varios m' han obert el seu cor i m' han explicat coses molt personals. He conegut gent nova amb la que sembla que siguem amics de tota la vida. Lo millor es que em sento molt be i estimat. Una tornada molt millor del que hagues pogut imaginar. Torno a ser soci del Tenis. He tornat a ser soci del Roures. Uns veins molt macos. Sembla mentida, pero tot es genial. Aquella frase que mes he repetit al llarg de la vida, ha estat posible: Algún dia tornaré.

Aquest any però,ha estat marcat per un tema familiar complicat. He sofert una mena de canvis interns que m' han fet adonar-me de moltes coses. Allà on no t´hi volen, no facis cap esforç, es inutil. Estimar es molt mes que dir-ho. Es molt mes que un titol. Els lligams els crea el cor. El fet de ser familia no asegura cap relació. Les persones som sentiments, i com a tal hem de ciudar-les. Quan fas servis sentiments negatius contra algú, el normal es que la relació acabi. Manipulació, coacció, superioritat, son accions bastant comuns entre familiars. Prou.

Continuo pensant que tot el que m' ha passat aquest any ha estat bo. Fins i tot he tornat a parlar amb la Elena. Tot el que ha passat son coses que dessitjava feia temps que passesin o que volia que passesin. L' any acaba amb nous canvis a la vista. La feina es un. Potser s' accelerà el procés per marxar al meu paradís. He tingut la gran sort de viure el millor any de la meva vida. Dono les gracies a la Carol per portar-me de nou a Seva. Dono les gracies a les meves cosines i la tieta Mercè, que m'ha portat de nou a aquella taula. Els tovallons de la iaia del carrer Pedret, el canti de l' avi....Dono les gracies als vells amics que m' heu rebut amb el braços oberts. Als nous amics per ser meravellosos. 2016 el recordaré sempre. Han passat coses molt increibles. He tingut sensacions com mai.

Ja toca

Fa molts anys que per cap d' any no em menjo el raim. Tinc la excusa perfecta. Jo soc el que grava en video aquest moment. Hi ha tripodes i coses aixi, pero jo volia gravar. Algun cop me les havia menjat 5 minuts abans. I crec recordar algun cop al moment de les campanes pero totalment buït. La Carol sempre em deia que aquest any si, que ho fes per ella. Pero hi havia algo que em tornava al cap sempre que s' acostava el moment.

Fa 28 anys. Per cap d' any, la meva mare ens diu que l' han convidat a un sopar i que li faria il·lusió anar. La meva germana pasaria el cap d' any a Caseres amb la Mónica Aguiló. Jo, evidentment, m' en vaig a Seva amb el meu pare. Quan li vaig dir es va posar content. Sería una nit especial. El meu pare cuinava que deu n' hi do, i aquell dia recordo que vam sopar cabrit al forn. No recordo que mes hi havia. Cap allà les 23:15, despres de sopar, el meu pare s' aixeca de la taula on estavem xerrant molt agust, i em diu: M' en vaig a dormir. Em quedo parat i li dic que ens hem de menjar el raim encara. El meu pare em mira amb una rialla, em toca el cap, em diu bona nit i se'n va a dormir.

Aquest moment es d' aquells que el tinc gravat a foc al meu cap. La mirada del meu pare, fins i tot rient, deia moltes coses, i la recordo perfectament. Aquell home era una gran persona, però estava sumit en una depressió de la que no va sortir mai. 

De cop, em veig al sof'á de casa, al carrer antic del Brull, sol, i amb la llum apagada. Vaig deixar passar el temps. Vaig tenir temps de pensar moltes coses. Sobretot la rabia que sentía per no poder fer res per ell. Quan va arribar la hora de les campanades, les vaig veure tal com havia segut al sofà feia 45 minuts. Sol i amb la llum apagada. Vaig continuar assegut fins les 00:30 mes o menys. Aquest es un dels moments mes tristos de la meva vida. Encara ara, quan hi penso, els records no son bons. 

Vaig sortir de casa. No sabia perquè pero volia sortir a caminar. No sabia on anar ni que fer. Paso pel carrer dels apartaments i de cop m' apareixen la Herminia i la Monica Zaragoza. La Herminia em mira i em pregunta: tu que fas aqui? Vaig obrir la boca i no em surtia cap so. Estaba a punt de posarme a plorar. M' agafen sense donar-me temps a reaccionar i em diuen: va vine!! I em porten cap a casa del Xavi Gaja. S' obre la porta i a dins havia una gran festa.

Crec que ja toca enterrar aquest moment. La Carol m' ho ha demanat molts cops i mai he sabut donar-li resposta. Ella s' ho mereix. Les meves filles també. Pero sobretot he de fer-ho per mi. Aquest any serà especial. Sopar a casa a Seva. Ens menjarem el raim allà. I aquest cop el meu pare estarà allà en aquest moment, per lo menys al meu cap.

Ordinary World

Jo ho explicava a casa. Hi ha gent diferent. Es una de les coses de la vida que mes he trovat a faltar. Ja ho havia viscut, però no recordava les sensacions. Acostumat de nou a la ciutat, on la sensibilitat no te lloc, tot es basa en mostrar i mostrar-se. Després d' un mateix no hi ha res. Postureig. M' havia d' amagar per mirar el cel per la nit. Observar un paisatge en silenci. Els colors del cel a una posta de sol. Buit.

Aquest ha estat un any emocionalment brutal. Sensacions expectaculars. Es l' any que mes cops m' han dit que m'estimen. Es l' any que m' han abraçat com mai. Es l' any que m' han explicat mes coses amb llagrimes als ulls. Es l' any que he conegut mes persones emocionals i sensibles. Es l' any que he pogut compartir els colors del cel amb una altre persona. Es l' any que he mirat les estrelles acompanyat. Es l' any que mes he plorat. Es l' any que he descobert sensacions que no havia tingut mai, soposo que es felicitat. 

No se si tornarè a viure un any així, aquest me´l guardo per sempre. El que està clar es que aquest 2016 marca un abans i un després en moltes coses.

Cordes

Fa uns dies, en una conversa intranscendent, un conegut em va dir una frase que em va donar la clau per entendre moltes coses. Parlàvem d'una situació concreta i em va preguntar si jo esperava mes de l'altre banda. Si, esperava mes. Em va dir, aixo ho generes tu i et fa mal perquè no estas en una situació de igual a igual. I de cop vaig entendre moltes coses. M'havia equivocat amb mi mateix. 

Fins fa poc, sempre m'havia vist tirant de moltes cordes a la vegada. Tenia la sensació de que jo feia molt mes que altres per mantenir situacions i persones. Tenia masses cordes lligades al meu braç. Va arribar un punt en que això em produïa molt malestar i un desgast mental molt fort. Assegut a la meva cadira de la vida, decideixo començar a deixar anar cordes.

En el tema amics, he intentat sempre tenir la gent del meu voltant a gust. Quan algu, de cop i volta, deixa d'agafar me el telèfon, no respon missatges, i demés situacions semblants, la situació em fa mal. Simplement la gent vol baixar del tren. Pel fet que sigui, encara que no tingui explicació, aquella amistat que semblava única, se'n va. Jo intentava per tots els mitjans tirar mes fort de la corda, pero només aconseguia desgastarme. Quan deixo de tirar de la corda, la situació es torna de igual a igual, i en cap de les dues bandes es produeix un acostament. Tenia q ser aixi. El viatge continua. Sense rencor.

Aixo val també per situacions mes delicades, com poden ser les familiars. Deixo de trucar a certa persona, i no rebo cap trucada per veure com estic. Quan deixo d'anar a veure certes persones, no rebo cap visita. No vaig a un event familiar, i ningu em truca per preguntar perquè, o intentar que vagi. Quan jo deixo de preocuparme per persones, veig que al revés es igual. Quan jo poso la situació en un igual-igual, veig el que no volia veure, que ja ho sabia pero no volia veure-ho. Fins ara tot girava al voltant dels altres. Llavors decideixo que aquesta corda la tinc que deixar anar. 

Com deia abans, el viatge continua. Sense cap rencor, pero no es poden forçar situacions. Es quan deixo de tirar de totes les cordes i simplement observo el que pasa, que tot es coloca sol al seu lloc. Es quan deixo les mans lliures quan les puc fer servir per volar. Es quan em preocupo per mi que començo a tenir sensacions que creia oblidades. 

No se quants anys em queden, sent optimista crec que estic a la meitat. Fins ara la vida no m'ho ha posat fàcil, pero crec que jo mateix no ho he fet gaire be. El viatge continua. La vida m'ha obert una porta molt gran. He de creuar-la, i posiblement tancar algunes. Sense rencor, evidentment, pero començo a ser feliç i vull apartar allò que m'ha fet mal.  Moltes coses hauran de canviar d'ara endavant, solament pensant en el millor per mi.

Secrets

Als mes propers, els he comentat alguna vegada, que la ultima conversa que vaig tenir amb la iaia, ha estat la mes emocionant de la meva vida. Potser la millor. En el temps que fa que ella no hi es, crec que la he entès millor a ella, i allò que imaginava era cert. 

Darrera aquella àvia que cridava, i es que tenir 5 nets al seu càrrec no es fàcil, hi havia una persona que et feia sentir be. Quan parlaves amb ella, li explicaves coses de la teva vida, escoltava atentament, i posava aquella cara de sorpresa, que et feia sentir be. T' estava escoltant amb molt d'interès. Sempre havia tingut la sensació que jo portava el ritme de les converses amb ella. I aquell últim dia vaig veure que no. Tot el que feia era per que et sentisis be.

Ja feia un temps que sabiam que aquest moment habia d'arrivar. Em truca la meva cosina Marta i em diu que esta molt malament. Surto disparat. Quan arribo, entro a la habitació i la veig asseguda. La seva cara no era la de sempre. I tampoc era trista. Em mira i riu. Era una mirada que mai havia vist en ella. Sabia que estava a prop de marxar. Reia. Pero era un riure diferent als de sempre. Vaig seure al seu costat i vaig intentar el de sempre, fer-la riure amb una conversa distesa. No m'escoltava. Ho veia als seus ulls. De cop i volta, mentre li estava explicant alguna cosa de les meves filles, m' agafa la ma i em diu: vaig ser molt feliç Pere. 

Quedo mut. Em va portar 40 anys enrere. Tornava a estar allà. M' acarona la cara i em diu: sempre que et miro, et veig venint dels pins amb l'avi amb aquella samarra de be que tenies. 

S' estava despedint. Tenia que deixar anar el que tenia dintre. No podia marxar sense saber el que jo pensava. I li dic. Li explico que sempre he dit que aquella es la època mes feliç de la meva vida, que ho he explicat molts cops a tothom, que recordo tots els detalls i que m'agradaria tornar a trovarme-la i viure exactament el mateix.

M'apreta la ma i em diu: saps una cosa? Aquell nen de la samarra de be, encara esta allà, i has d'anar a trobar-lo.

Ja no vaig poder obrir la boca. Ella tenia el control sempre. La seva mirada ho deia tot. Amb ella em sentia com un nen. "Ves a casa Pere, tens una familia molt maca". Una ultima abraçada que sempre recordaré. I els últims petons d' àvia.

Aquell canvi de sort del que fa un temps parlava, ve desde llavors. No he cregut mai en coses rares pero vull creure que m'esta ajudant. Em fa sentir be pensar-ho. Fins i tot sense ser-hi, em fa sentir be.

Sommiant

Ja haviam previst que la revetlla de Sant Joan fariam un sopar a casa. Tornava a celebrar una revetlla a Seva. Em feia il·lusió celebrar-ho a casa. Jo volia convidar-los a tots, però la Núria amb seny em va sugerir que ells ho feien d' una altre manera les trovades. 

El que no m' esperava es que m' entretindrien sense jo saber-ho, i quan vaig arrivar a casa, hi havia un petit escenari montat al porxo. Brando a la guitarra i la Marta a la veu. A l' entrar al jardí, començo a sentir l' Imagine de John Lennon.

Va ser una sensació extranya. Una barreja de no m'ho crec i aixo no pot ser per mi. Son coses que les veus o t'ho diuen i penses que que bonic es. Quan ets tu el que ho rep, et quedes totalment en blanc. Despres van seguir amb 5 cançons mes.

El sopar va consistir en coses que cadascú portava de casa. Es fantàstic veure mes de 40 persones a casa teva gaudint. El grup es fantàstic, cadascú te alguna cosa a aportar de diferent manera. Ara, el Davinho em te el cor robat jejeje. Va montar la seva planxa i va començar a fer navalles i gambes per tothom. M' encanta.

La resta fantastic tot. Tornar a la piscina es una sensació molt maca. Moltes coses continuen igual. Vaig anar als vestidors per reviure situacions. Veure la meva filla petita a la primera piscina on jo em vaig banyar es tremendo. Veure la gran jugant amb les seves amigues on jo vaig aprendre a nedar es fantastic. 

Anem a dinar al Classic. I ens tornem a juntar per sopar. I tornem a anar la piscina. I anem a jugar a tenis amb la Laia. I per tercer dia ens tornem a juntar per sopar. Llobarros a la brasa. Aixó es vida senyor. I la petita dient-me que esta mooooolt contenta. La gran dient-li a les amigues que a l' institut vol venir aqui. L' estiu promet, encara que fa mes calor de la que recordava.