Es curiós com funciona el cervell. Quina facilitat te per tornar a recordar. Recordava perfectament totes aquelles sensacions. Aquells nervis per marxar cap allà. Aquella sensació de buït quan saps que has de marxar. Desde el primer cap de setmana han anat venint totes una rera l´altre. La olor a farigola... Tot a canviat molt...pero hi ha molta gent que se´n recorda de mi. Passejant pels carrers, em veig a mi de petit per allà. Gent que em veu per la finestra de casa surten al carrer a rebrem. Paso per La Perla a veure el Toni, que va ser bon amic del meu pare. Torno a Ca La Montse i veig la Sara i la Eva. Vaig a Can Pujades, i continua igual. Ca la Filo ja no existeix. Can Gena tampoc. Can Palmarola tampoc. Can Ros continua igual.
Paso pel poli, on tantes estones vaig passar jugant alla. Està cobert, pero em venen molts records. Allà vam guanyar un torneig a la tanda de penals. L' ultim penal era el tirava jo. El meu pare em mirava i va assentir amb el cap. Previament el Jaume, gran porter, havia parat un, si no no hagues estat possible guanyar.
Els germans Puigrodo venen a casa a veurem, i en Joan em fa una gran abraçada. Veig l' Oriol Casas, que va ser dels primers amics que vaig tenir, em fa una abraçada que quasi em trenca quan em veu. Gran moment. El Pitu Comerma. El Toni Comerma. Toni Casas. L' Uri Camps !!! El Tico. La Monica Zaragoza. El Tico. El Felix Vives. El Victor Alsamora. La Susana Roge. El Fernandito. El Salva..... em deixo gent... Un altre gran moment va ser l' abraçada amb la Gemma Gabaldà. Es notava que estava contenta de veure´m.
Em trovo la Rosa Mas. La mare de tots els nens. Quan anaves a casa seva sempre tenies el berenar asegurat. El Josep. Aquell home tant seriós. Riu quan em veu i m' explica moltes coses. Pero hi ha un moment que el cos em tremola. La Rosa em mira i em diu: "Hi ha una persona que et vol veure. Li he dit que estas aqui de nou i et vol veure. La Roseta". En aquells moments no hi era a casa. Llastima.
Vaig anar a veure-la un dia, i va ser un moment dels que la vida et regala. Tenia la porta oberta. Estava aseguda. La miro. Li pregunto si sap qui soc. S' aixeca i surt. Ets el del cotxe?. No, no soc el del cotxe. De cop se li obren els ulls i diu: Ets en Pere. I ve a abraçarme. Aquesta dona ha estat important a la meva historia a Seva. Els hi he explicat moltes histories viscudes amb la Roseta a les meves filles. La meva avia i ella es comunicaven cridant pels balcons. Jo anava a buscar conills a casa seva.
He explicat moltes histories a casa. I ara els dic a les meves filles: recordes allo que et vaig explicar d' aquell que feia tal cosa? pues es aquell. O aquella noia que feia tal altre? pues es aquella. La dona que em va portar a l´hospital amb el dit quasi seccionat? pues es aquella. Posar cara a les histories es una sensació collonuda.
Em sento afortunat de la rebuda que ens han fet la colla d'amics que ens han acollit. David i Nuria, Davinho i l' altre Nuria, El Pablo i la Bego, el Xavi i la Silvia, el Carles i la Eli, l' Ignasi, la Marisa, l' Isra i la Pili.... moltes gracies a tots.
En aquesta historia, sempre em faltarà una persona. Estaría molt contenta. Ho vam parlar molts cops aixó...
