2016

Al resum del 2015 acabo dient que s' aproximava un gran canvi, que algo molt gran estava a punt de passar. Molts em van preguntar, i crec que es la primera vegada a la vida que guardo un secret. Una trucada del meu cosí Jordi va canviar el rumb de la meva vida. Apunta aquest mobil i truca ara mateix !!! Fins i tot a ell el notava nerviós. Sempre que el veia li deia: Si t' enteres d'alguna cosa que valgui la pena diga'm-ho. Trucada un dijous, visita un dissabte. Tot va anar de tal manera que estava clar que el destí havia marcat la tornada per aquell dia.

Fins el 4 de febrer que es va consumar tot, va ser increible. Com trevallo sol tinc massa temps per pensar, i no m'ho treia del cap. Tornar a Seva. M' emocionava pensar que tornaria a passejar per tants llocs emblematics per mi. Que portaria la meva familia allà on els hi havia explicat tantes histories. Em queien les llagrimes pensant en tot aixo. I el 6 de febrer, anem per primer cop.  

La tornada ha estat fantastica. Retrovament amb molta gent. Abraçades amb molt sentiment. Gent que venia expresament a veurem perque havia sentit que havia tornat. Tornar a aquelles botigues. Tornar a passejar pels pins, pel gurri, al pantano... Aquella frase de l' Isra: Has vist el color dels nuvols? era la confirmació que estava allà. 

Els amics, fantastic. Les meves cosines em porten amb la seva colla i la rebuda genial. He retrovat vells amics. He conegut de nous. La sinergia ha estat fantastica. Amb el poc temps que fa que anem junts, he tingut converses molt interessant amb alguns. Varios m' han obert el seu cor i m' han explicat coses molt personals. He conegut gent nova amb la que sembla que siguem amics de tota la vida. Lo millor es que em sento molt be i estimat. Una tornada molt millor del que hagues pogut imaginar. Torno a ser soci del Tenis. He tornat a ser soci del Roures. Uns veins molt macos. Sembla mentida, pero tot es genial. Aquella frase que mes he repetit al llarg de la vida, ha estat posible: Algún dia tornaré.

Aquest any però,ha estat marcat per un tema familiar complicat. He sofert una mena de canvis interns que m' han fet adonar-me de moltes coses. Allà on no t´hi volen, no facis cap esforç, es inutil. Estimar es molt mes que dir-ho. Es molt mes que un titol. Els lligams els crea el cor. El fet de ser familia no asegura cap relació. Les persones som sentiments, i com a tal hem de ciudar-les. Quan fas servis sentiments negatius contra algú, el normal es que la relació acabi. Manipulació, coacció, superioritat, son accions bastant comuns entre familiars. Prou.

Continuo pensant que tot el que m' ha passat aquest any ha estat bo. Fins i tot he tornat a parlar amb la Elena. Tot el que ha passat son coses que dessitjava feia temps que passesin o que volia que passesin. L' any acaba amb nous canvis a la vista. La feina es un. Potser s' accelerà el procés per marxar al meu paradís. He tingut la gran sort de viure el millor any de la meva vida. Dono les gracies a la Carol per portar-me de nou a Seva. Dono les gracies a les meves cosines i la tieta Mercè, que m'ha portat de nou a aquella taula. Els tovallons de la iaia del carrer Pedret, el canti de l' avi....Dono les gracies als vells amics que m' heu rebut amb el braços oberts. Als nous amics per ser meravellosos. 2016 el recordaré sempre. Han passat coses molt increibles. He tingut sensacions com mai.

Ja toca

Fa molts anys que per cap d' any no em menjo el raim. Tinc la excusa perfecta. Jo soc el que grava en video aquest moment. Hi ha tripodes i coses aixi, pero jo volia gravar. Algun cop me les havia menjat 5 minuts abans. I crec recordar algun cop al moment de les campanes pero totalment buït. La Carol sempre em deia que aquest any si, que ho fes per ella. Pero hi havia algo que em tornava al cap sempre que s' acostava el moment.

Fa 28 anys. Per cap d' any, la meva mare ens diu que l' han convidat a un sopar i que li faria il·lusió anar. La meva germana pasaria el cap d' any a Caseres amb la Mónica Aguiló. Jo, evidentment, m' en vaig a Seva amb el meu pare. Quan li vaig dir es va posar content. Sería una nit especial. El meu pare cuinava que deu n' hi do, i aquell dia recordo que vam sopar cabrit al forn. No recordo que mes hi havia. Cap allà les 23:15, despres de sopar, el meu pare s' aixeca de la taula on estavem xerrant molt agust, i em diu: M' en vaig a dormir. Em quedo parat i li dic que ens hem de menjar el raim encara. El meu pare em mira amb una rialla, em toca el cap, em diu bona nit i se'n va a dormir.

Aquest moment es d' aquells que el tinc gravat a foc al meu cap. La mirada del meu pare, fins i tot rient, deia moltes coses, i la recordo perfectament. Aquell home era una gran persona, però estava sumit en una depressió de la que no va sortir mai. 

De cop, em veig al sof'á de casa, al carrer antic del Brull, sol, i amb la llum apagada. Vaig deixar passar el temps. Vaig tenir temps de pensar moltes coses. Sobretot la rabia que sentía per no poder fer res per ell. Quan va arribar la hora de les campanades, les vaig veure tal com havia segut al sofà feia 45 minuts. Sol i amb la llum apagada. Vaig continuar assegut fins les 00:30 mes o menys. Aquest es un dels moments mes tristos de la meva vida. Encara ara, quan hi penso, els records no son bons. 

Vaig sortir de casa. No sabia perquè pero volia sortir a caminar. No sabia on anar ni que fer. Paso pel carrer dels apartaments i de cop m' apareixen la Herminia i la Monica Zaragoza. La Herminia em mira i em pregunta: tu que fas aqui? Vaig obrir la boca i no em surtia cap so. Estaba a punt de posarme a plorar. M' agafen sense donar-me temps a reaccionar i em diuen: va vine!! I em porten cap a casa del Xavi Gaja. S' obre la porta i a dins havia una gran festa.

Crec que ja toca enterrar aquest moment. La Carol m' ho ha demanat molts cops i mai he sabut donar-li resposta. Ella s' ho mereix. Les meves filles també. Pero sobretot he de fer-ho per mi. Aquest any serà especial. Sopar a casa a Seva. Ens menjarem el raim allà. I aquest cop el meu pare estarà allà en aquest moment, per lo menys al meu cap.