Cordes

Fa uns dies, en una conversa intranscendent, un conegut em va dir una frase que em va donar la clau per entendre moltes coses. Parlàvem d'una situació concreta i em va preguntar si jo esperava mes de l'altre banda. Si, esperava mes. Em va dir, aixo ho generes tu i et fa mal perquè no estas en una situació de igual a igual. I de cop vaig entendre moltes coses. M'havia equivocat amb mi mateix. 

Fins fa poc, sempre m'havia vist tirant de moltes cordes a la vegada. Tenia la sensació de que jo feia molt mes que altres per mantenir situacions i persones. Tenia masses cordes lligades al meu braç. Va arribar un punt en que això em produïa molt malestar i un desgast mental molt fort. Assegut a la meva cadira de la vida, decideixo començar a deixar anar cordes.

En el tema amics, he intentat sempre tenir la gent del meu voltant a gust. Quan algu, de cop i volta, deixa d'agafar me el telèfon, no respon missatges, i demés situacions semblants, la situació em fa mal. Simplement la gent vol baixar del tren. Pel fet que sigui, encara que no tingui explicació, aquella amistat que semblava única, se'n va. Jo intentava per tots els mitjans tirar mes fort de la corda, pero només aconseguia desgastarme. Quan deixo de tirar de la corda, la situació es torna de igual a igual, i en cap de les dues bandes es produeix un acostament. Tenia q ser aixi. El viatge continua. Sense rencor.

Aixo val també per situacions mes delicades, com poden ser les familiars. Deixo de trucar a certa persona, i no rebo cap trucada per veure com estic. Quan deixo d'anar a veure certes persones, no rebo cap visita. No vaig a un event familiar, i ningu em truca per preguntar perquè, o intentar que vagi. Quan jo deixo de preocuparme per persones, veig que al revés es igual. Quan jo poso la situació en un igual-igual, veig el que no volia veure, que ja ho sabia pero no volia veure-ho. Fins ara tot girava al voltant dels altres. Llavors decideixo que aquesta corda la tinc que deixar anar. 

Com deia abans, el viatge continua. Sense cap rencor, pero no es poden forçar situacions. Es quan deixo de tirar de totes les cordes i simplement observo el que pasa, que tot es coloca sol al seu lloc. Es quan deixo les mans lliures quan les puc fer servir per volar. Es quan em preocupo per mi que començo a tenir sensacions que creia oblidades. 

No se quants anys em queden, sent optimista crec que estic a la meitat. Fins ara la vida no m'ho ha posat fàcil, pero crec que jo mateix no ho he fet gaire be. El viatge continua. La vida m'ha obert una porta molt gran. He de creuar-la, i posiblement tancar algunes. Sense rencor, evidentment, pero començo a ser feliç i vull apartar allò que m'ha fet mal.  Moltes coses hauran de canviar d'ara endavant, solament pensant en el millor per mi.

Secrets

Als mes propers, els he comentat alguna vegada, que la ultima conversa que vaig tenir amb la iaia, ha estat la mes emocionant de la meva vida. Potser la millor. En el temps que fa que ella no hi es, crec que la he entès millor a ella, i allò que imaginava era cert. 

Darrera aquella àvia que cridava, i es que tenir 5 nets al seu càrrec no es fàcil, hi havia una persona que et feia sentir be. Quan parlaves amb ella, li explicaves coses de la teva vida, escoltava atentament, i posava aquella cara de sorpresa, que et feia sentir be. T' estava escoltant amb molt d'interès. Sempre havia tingut la sensació que jo portava el ritme de les converses amb ella. I aquell últim dia vaig veure que no. Tot el que feia era per que et sentisis be.

Ja feia un temps que sabiam que aquest moment habia d'arrivar. Em truca la meva cosina Marta i em diu que esta molt malament. Surto disparat. Quan arribo, entro a la habitació i la veig asseguda. La seva cara no era la de sempre. I tampoc era trista. Em mira i riu. Era una mirada que mai havia vist en ella. Sabia que estava a prop de marxar. Reia. Pero era un riure diferent als de sempre. Vaig seure al seu costat i vaig intentar el de sempre, fer-la riure amb una conversa distesa. No m'escoltava. Ho veia als seus ulls. De cop i volta, mentre li estava explicant alguna cosa de les meves filles, m' agafa la ma i em diu: vaig ser molt feliç Pere. 

Quedo mut. Em va portar 40 anys enrere. Tornava a estar allà. M' acarona la cara i em diu: sempre que et miro, et veig venint dels pins amb l'avi amb aquella samarra de be que tenies. 

S' estava despedint. Tenia que deixar anar el que tenia dintre. No podia marxar sense saber el que jo pensava. I li dic. Li explico que sempre he dit que aquella es la època mes feliç de la meva vida, que ho he explicat molts cops a tothom, que recordo tots els detalls i que m'agradaria tornar a trovarme-la i viure exactament el mateix.

M'apreta la ma i em diu: saps una cosa? Aquell nen de la samarra de be, encara esta allà, i has d'anar a trobar-lo.

Ja no vaig poder obrir la boca. Ella tenia el control sempre. La seva mirada ho deia tot. Amb ella em sentia com un nen. "Ves a casa Pere, tens una familia molt maca". Una ultima abraçada que sempre recordaré. I els últims petons d' àvia.

Aquell canvi de sort del que fa un temps parlava, ve desde llavors. No he cregut mai en coses rares pero vull creure que m'esta ajudant. Em fa sentir be pensar-ho. Fins i tot sense ser-hi, em fa sentir be.