Sort

Mai he estat una persona negativa ni pesimista. La meva vida es una lluita continua. He estat abatut infinitat de vegades per motius ben diferents. Sempre he pensat que la sort no m'ha acompanyat. Semblo dramatic però no, soc ben positiu i sempre he anat endavant.

Hi ha coses que no explicaré perque no cal. Els que em coneixeu desde ben petit ja sabeu que no vaig tenir una infancia normal. La adolescencia va ser molt critica perque quan penses que tot queda enrera, et coloquen una llossa a sobre que encara es pitjor. 

Van passant els anys i fa gracia sentir les opinions de la gent quan no tenen ni idea del que et passa. Tot un cumul de coses negatives. Sense entendre res, la mala sort s' instal·la a la teva vida i es la teva companya. I costa molt lluitar contra ella. Alguna que altre li he guanyat. Ja se que molts pensareu que aixo es una parida, que amb lluita i força se surt de tot, però no, sempre he pensat que la sort es un factor important, i quan falta no hi pots fer res.

De cop i volta, coses que eren impossible que passesin comencen a passar. Una rera l' altre, sense canviar la actitut ni res, comencen a arribar coses bones. El que abans era impossible, de cop i volta es transforma en possible, sense passar per probable. No hi ha lluita, arriba sol. La mala sort fa les maletes i marxa cap a un altre lloc. No se si va a buscar un altre al que putejar, o es que ja es jubila. 

Aqui es on entenc que la sort existeix. Perque abans no i ara si? la meva actitut era negativa? La meva actitut davant la vida sempre ha estat igual, no ha canviat res. Pero sense explicació tot es bo. Aquella feina impossible de cop i volta arriba. Aquell local que ningu el vol, de cop i volta el volen. De cop i volta hi ha persones que em miren al ulls i em diuen, no et preocupis, surtirà be. Tot a agafat una dinamica positiva a la que no estic acostumat.

Es facil pensar que aixo li passa a una persona que no lluita i que es queixa perque si, pero uns quants saben que no es el meu cas. Que pel que sigui, perque m'ha tocat, o perque m'ho he merescut, la sort no ha estat aliada.Evidentment que la salut es molt mes important, i que hi ha gent que esta pitjor, evidentment. Però les desgracies alienes no em consolen. Ets molt serio, m'han dit moltes vegades... normal. No ha estat emocionalment facil la meva vida. Si quan començava aquest any, em diuen que acabaria aixi, no m'ho hagues cregut. Porto molt temps, molt temps, desitjan una cosa. I sembla ser que esta a punt de passar... i nomes pel fet de que pot passar, estic molt feliç.

2015

L' any passat va quedar enrere una ratxa negativa que durava massa i va acavar l' any millor que va començar. Aquest any acava encara millor. 

La feina se supera. I les previsions son molt bones. Poden passar coses que podrien donar un impuls expectacular al tema. Temps al temps. No es a les meves mans pero haurem de tenir bones esperances. Si ha de ser sera.

La relació amb Carol està en un moment inmillorable. Som dos guerrers de l' espai, i teniam masses conflictes tontos. Pensant pensant, vaig descobrir una formula per revertir tot aixo. 

La qüestió era fàcil. Es tracta solament d' alimentar l' amor. Si tu tens pensaments negatius amb algú, nomes pensaràs en negatiu. Llavors vindrà l' odi, la rancunia, i totes es emocions negatives que puguin apareixer. Si alimentes l' amor, vindran totes les positives. Va ser mes fàcil del que pensava. Quan ens veiessim, en comptes de fer-nos un petó, com fins ara, ens haviam de fer una abraçada. I tots sabeu que les abraçades tenen algo magic. Estar al sofa abraçats. Es magic. Es meravellos. Com diu la canço. Es impressionant com canvia la forma de pensar amb una cosa tant sencilla. 

L' Ainet ha començat el cole i està molt contenta. La Laia continua la escola i a piscina. I l' any pot acavar per tot lo alt. Un gran canvi de vida a la vista. Una de les coses que mes il·lusió em podria fer a la vida. Pot ser.....

Emocions

Diumenge que ve estic convidat a dinar a casa d'una familia. Es la primera vegada que la meva familia al complet dinarem amb la seva familia al complet. Aquesta noia es una persona especial a la meva vida. De fet es la germana del que ha estat el meu millor amic, pero d' ell ja parlaré un altre dia. Es curiós. Mai em compartit res de les coses que fan els amics. Ni un café. Ni un dinar. Pero em compartit coses molt mes importants, emocions.

Cada estiu, quan acabava la escola, cada dia passava per davant de casa del Xavi i el Kike haviam si havien arrivat. I estiu rera estiu repetiam el proces fins que ens tornavem a veure. Un any, nomes van arrivar, el Xavi em va dir: tengo una hermana. Ven. I em va ensenyar la seva germana. "Vamonos a jugar" em va dir.

Van anar passant els anys i vam anar creixent. De tant en quant li preguntava al Xavi com li anava la vida la seva germana, i m' anava explicant tot. Recordo coses com que va portar un gos a casa. El primer novio. La feina amb Maria. La vida en parella... La vida va passant. I tot va be.

Un dia rebo una trucada del Kike. Estava plorant. "Se nos va Pere". Ningú a la vida mereix pasar un trangol d' aquestes dimensions. Emocionalment em va afectar molt. El coneixia. La coneixia. Ell va marxar. Ella va rebre un cop durisim. 

Tinc un record que m'ha vingut molts cops al cap.  Vaig anar amb ells a l'enterro. Vam parar a les 4 carreteres a esmorzar. Ella va seure a una taula. Jo vaig seure davant. Tots estaven en moviment. Uns al lavabo, altres a demanar. La seva mirada al vuit em va trencar. Li vaig agafar la ma. Em va mirar. Em va dir. "Porque a mi". Em va agafar la ma i va plorar. Es un dels moments mes tristos que he viscut a la vida. Una persona que he vist creixer, i que una de les seves virtuts era la alegria que tenia sempre, estava totalment destrossada. 

Va anar passant el temps i jo preguntava per ella. El seu germà sempre m´anava informant. Veia fotos al facebook, pero la seva mirada continuava sent triste. Va passar el temps i un dia el Xavi em diu que sembla ser que va amb un noi. M'alegro molt. Es una barrera molt important que havia que trencar. Començo a veure alguna foto al facebook i la seva mirada comença a canviar. Començo a reconeixer aquella nena que sempre reia. 

Un dia rebo una trucada d'ella. Em va trucar personalment per dir-me que estava embarassada. Per primera vegada m'enterava d' alguna cosa de la seva vida per ella directament. Es una de les trucades que mes il·lusió m'ha fet a la vida per un motiu sencill. Hi ha moltes vegades que hi ha gent amb la que tens un vincle especial no directe, amb la que hi ha lligams emocionals per diferents motius, i que et preocupes o t' informes de com li va tot, sentint alegria de les coses bones i tristessa de les dolentes. 

Aquella trucada, i quan em va enviar la foto de la seva filla per whatsapp, o convidar-me a casa seva quant li vaig comentar que ens podriam veure amb les nenes, dona sentit a tot aixo. Em fa molt feliç que la germaneta petita del meu amic, s'enrecordi de mi i em digui que li fa molta il·lusió que anem a casa seva a dinar. M' alegro molt veure que tornes a ser feliç.

Toca Bakero, para Stoichkov, chuta Koemannnnnnn

Estava a punt de fer 21 anys. No havia vist al Barça guanyar gaires coses. Una Copa del Rei, la lliga de l' Urruti t' estimo, i les dues lligues del Johan. Dues lligues seguides. No estavem acostumats a aixó els cules.

El que si que recordo es la final de Sevilla contra Steaua de Bucarest.Va fer molt mal. Els cules esperavem amb molta ansia la primera. El Barça, un gran equip, amb una gran afició, amb tots els problemes amb els que ha hagut de lluitar al cap de la seva historia, i no tenia cap Champions.

Recordo perfectament aquell 20 de maig. Recordo perfectament on vaig veure el partit. Recordo l' esclat dels barcelonistes. Koeman no va xutar sol. Vam xutar tots. I aquell xut va canviar la nostra historia. 

Ahir estava a Canaletes i hi habia molta gent, pero sempre que torno a Canaletes em venen flashos del 20 de maig del 1992. No he vist mai tanta gent plorant d' alegria. Tots ens abraçavem. Va ser la gran nit dels cules. La primera. 

La gent jove d' avui en dia creu que aixo que passa ara, ha estat el normal sempre. I no es aixi. Els que passem dels 40 recordem perfectament que no eram un equip que celebres gaires coses. Mes aviat poques.

23 anys despres, he vist al Barça guanyar 5 Champions. He vist al Barça fer el millor futbol del planeta. He vist els millors jugadors del mon al meu equip. He vist a Messi....

Visca el barça i Visca Catalunya,.

Ultra del Montseny

He arrivat a punt que tot aixo se m' ha fet gran. He fet una Ultra trail. He corregut 90km per casa meva, el Montseny. Uns dies després de la mort de la iaia, i per on tant anava a caminar amb el papa.

Nostalgies i emocions a banda, he de dir allo tant repetit que mai ho hagues imaginat. També que ha estat el mes dur que he fet en ma vida. Es algo fora del normal. He fet moltes coses, i he demostrat a molta gent que pot fer moltes coses, pero una Ultra s' escapa de la llogica humana. 

Els corredors de trail mereixen tot el meu respecte. Es un tipus d'esportista molt diferent al que estem acostumats a veure. Res a veure amb el postureo fastigos que envolta el mon de l'esport. Tinc que pensar-me si tornare a fer una o no, ja que quan pateixo molt en una prova sempre dic que no repetire i despres sempre i torno. No se, ho rumiare.

Bon viatge

No per esperades son menys doloroses. Avui he patit la segona perdua mes dolorosa de la meva vida. Fa 12 anys era el meu pare el que marxava. Avui la meva avia. Avui la he vist, per ultima vegada,  molt malament ja. I m' ha tornat a recordar el de sempre. Quan era petit i tornava amb el meu avi dels pins a Seva, amb aquella samarra de be. Es l' unic moment que la he vist riure. "Vaig ser molt feliç Pere", em deia. La tenia agafada de la ma. M' acarona la cara. "Tens unes filles molt maques". Em mira, riu, i em torna a dir "Vaig ser molt feliç Pere".

Ja he dit moltes vegades, que la epoca mes feliç de la meva vida eren aquells estius a Seva amb els avis i els meus cosins. Ella era el pilar fonamental alla. Ella ho feia tot. Era l' eix al que tot girava. La que ens dutxava tots 5. La que em feia menjar un platan de postre sempre. La que em cridava per la finestra per anar a dinar o a sopar. La que m'obligava a veurem un got de llet a l' esmorzar i berenar. La que ens deixava escollir que voliam dinar el dia següent. Pensi el que pensi d' aquesta epoca, sempre apareix ella. 

Una part de mi s' en va tambe. Em sento com si el nen de la samarra de be marxa amb ella. La meva infancia ha marxat. Tot seran records, pero ja no hi haura res real. 

Fa uns dies li vaig a ella, mentre rocardàvem aquells estius, que si tornes a neixer,  dessitjaria tornar a viure el mateix que vaig viure amb ella. Em sento afortunat del que vaig viure amb tu. Em vas fer molt feliç. 

Espero que es torni a retrovar amb el meu pare, el seu fill, i el Quimet, el meu avi. I dintre d' un temps ens tornem a trovar tots a aquella taula. I tornem a sentir els seus crits. I el meu avi rondinant. I els cosins allà menjant....

La Reina

Avui era la prova. La prova reina de l' atletisme. La marató de Barcelona. Es la prova que tot corredor ha de fer un cop a la vida. Es la prova que no perdona, que et posa al teu lloc.  Cada any veig gent molt bona que per causes que semblen tonteries han d' abandonar.

La meva lectura ha de ser molt positiva. Fa uns mesos em vaig plantejar que ja tocava anar a les carreres a per elles. A intentar fer marca personal. Era el moment d' intentar-ho i em vaig plantejar fer 3h a la marató. 

Les circumstancies de la vida et porten a que no pots fer tot l' entreno que volies. Cada vegada menys temps lliure i mes feina, que es el que jo volia realment. Pero ho haviam de provar. Fins el km 25 he anat amb el globo de 3h i a partir d' aqui se m'ha anat escapant mica en mica. He decidit no sacrificar la Ultra del Montseny i acabar fent el que podia, sense lesionarme. He patit. Normal, es una marato. I al final he baixat 4 minuts la meva marca personal.

He d' estar molt satisfet. Ha estat una prova psicologica de nivell. Sense estar en el millor moment continuem millorant, cosa bastant sorprenent. Ara toca pensar en la UTM. tot just d' aqui a 4 setmanes, el gran repte de l' any.

Los puentes de Madison

Aquest 2015 esta sent un any tranquil, relativament. Com soc un cul inquiet, m' agrada viure en el limit del stress, pero aixo es cosa meva. Despres de tants anys veig que m´he acostumat i es una situació que porto be. De fet, no tenir el cap ocupat o cap pla en ment, em fa estar molt aburrit. Soc actiu.

L' important es que els temes que et poden crear mal de cap, estan controlats. La feina va be. Tinc un pla de futur a curt termini molt interessant. Varies propostes per fer coses conjuntes. Un projecte en marxa que en poc temps veura la llum. Sorpresa. 

En l' esport estem actius. No tinc tant temps per entrenar pero m' he posat les piles a base de be. Vull agrair l' Albert Cuaresma la seva ajuda diumenge per fer marca a la mitja de Barcelona. Si ell no ve abandono segur, vaig patir molt. No tenia el cos ni el cap en les millors condicions, i em va portar molt be fins al final. Recorda Albert que el dia 11 d' Abril tenim una fita amb la historia. Sera un dia gran.

Aquesta setmana hem hagut de dir adeu a un tiet de la Carol, el Carles. Un home que quan em va coneixer, em va dir que de jove ell coneixia un tal Pere Senpau. Curiosament era el meu pare, qui tambe s´enrecordava. Que curios. 

Bye Bye 2014

Un altre any s'acaba. I desde fa bastants anys en que anavem en caiguda lliure, aquest any, per fi, acaba millor que va començar. Evidentement hi ha coses molt negatives aquest 2014. En el record per sempre quedarà el Forni, el padrí de la meva boda, que va morir amb 35 anys. La iaia, que li han tallat una cama.  Son els dos esdeveniments que fan que el 2014 no acabi com un any perfecte.

Pero per fi arriben aigües tranquiles. Acabats estudis. Feina, molta feina. Projectes. En definitiva, estabilitat. Necessitava aquesta tranquilitat. Emocionalment han estat uns anys durs. No estic acostumat a estar tranquil. Es una sensació extranya per mi.

De totes formes, coneixent-me, no puc afluixar. Continuaré estudiant i preparant-me, hem queda molt molt per aprendre. De fet, no m' atabala anar de cul, es un ritme al que estic acostumat. Tenint estabilitat a la feina tot entra millor.

Destaco a aquest 2014 un sopar de retrobament amb els companys de la EGB 30 anys després. Em va fer molta Il·lusió.

Només demano al 2015 continuar igual, no cal que sigui millor. Per fi acabo un any molt content. Salut per tothom. Bon any nou.