Ja toca

Fa molts anys que per cap d' any no em menjo el raim. Tinc la excusa perfecta. Jo soc el que grava en video aquest moment. Hi ha tripodes i coses aixi, pero jo volia gravar. Algun cop me les havia menjat 5 minuts abans. I crec recordar algun cop al moment de les campanes pero totalment buït. La Carol sempre em deia que aquest any si, que ho fes per ella. Pero hi havia algo que em tornava al cap sempre que s' acostava el moment.

Fa 28 anys. Per cap d' any, la meva mare ens diu que l' han convidat a un sopar i que li faria il·lusió anar. La meva germana pasaria el cap d' any a Caseres amb la Mónica Aguiló. Jo, evidentment, m' en vaig a Seva amb el meu pare. Quan li vaig dir es va posar content. Sería una nit especial. El meu pare cuinava que deu n' hi do, i aquell dia recordo que vam sopar cabrit al forn. No recordo que mes hi havia. Cap allà les 23:15, despres de sopar, el meu pare s' aixeca de la taula on estavem xerrant molt agust, i em diu: M' en vaig a dormir. Em quedo parat i li dic que ens hem de menjar el raim encara. El meu pare em mira amb una rialla, em toca el cap, em diu bona nit i se'n va a dormir.

Aquest moment es d' aquells que el tinc gravat a foc al meu cap. La mirada del meu pare, fins i tot rient, deia moltes coses, i la recordo perfectament. Aquell home era una gran persona, però estava sumit en una depressió de la que no va sortir mai. 

De cop, em veig al sof'á de casa, al carrer antic del Brull, sol, i amb la llum apagada. Vaig deixar passar el temps. Vaig tenir temps de pensar moltes coses. Sobretot la rabia que sentía per no poder fer res per ell. Quan va arribar la hora de les campanades, les vaig veure tal com havia segut al sofà feia 45 minuts. Sol i amb la llum apagada. Vaig continuar assegut fins les 00:30 mes o menys. Aquest es un dels moments mes tristos de la meva vida. Encara ara, quan hi penso, els records no son bons. 

Vaig sortir de casa. No sabia perquè pero volia sortir a caminar. No sabia on anar ni que fer. Paso pel carrer dels apartaments i de cop m' apareixen la Herminia i la Monica Zaragoza. La Herminia em mira i em pregunta: tu que fas aqui? Vaig obrir la boca i no em surtia cap so. Estaba a punt de posarme a plorar. M' agafen sense donar-me temps a reaccionar i em diuen: va vine!! I em porten cap a casa del Xavi Gaja. S' obre la porta i a dins havia una gran festa.

Crec que ja toca enterrar aquest moment. La Carol m' ho ha demanat molts cops i mai he sabut donar-li resposta. Ella s' ho mereix. Les meves filles també. Pero sobretot he de fer-ho per mi. Aquest any serà especial. Sopar a casa a Seva. Ens menjarem el raim allà. I aquest cop el meu pare estarà allà en aquest moment, per lo menys al meu cap.