Secrets

Als mes propers, els he comentat alguna vegada, que la ultima conversa que vaig tenir amb la iaia, ha estat la mes emocionant de la meva vida. Potser la millor. En el temps que fa que ella no hi es, crec que la he entès millor a ella, i allò que imaginava era cert. 

Darrera aquella àvia que cridava, i es que tenir 5 nets al seu càrrec no es fàcil, hi havia una persona que et feia sentir be. Quan parlaves amb ella, li explicaves coses de la teva vida, escoltava atentament, i posava aquella cara de sorpresa, que et feia sentir be. T' estava escoltant amb molt d'interès. Sempre havia tingut la sensació que jo portava el ritme de les converses amb ella. I aquell últim dia vaig veure que no. Tot el que feia era per que et sentisis be.

Ja feia un temps que sabiam que aquest moment habia d'arrivar. Em truca la meva cosina Marta i em diu que esta molt malament. Surto disparat. Quan arribo, entro a la habitació i la veig asseguda. La seva cara no era la de sempre. I tampoc era trista. Em mira i riu. Era una mirada que mai havia vist en ella. Sabia que estava a prop de marxar. Reia. Pero era un riure diferent als de sempre. Vaig seure al seu costat i vaig intentar el de sempre, fer-la riure amb una conversa distesa. No m'escoltava. Ho veia als seus ulls. De cop i volta, mentre li estava explicant alguna cosa de les meves filles, m' agafa la ma i em diu: vaig ser molt feliç Pere. 

Quedo mut. Em va portar 40 anys enrere. Tornava a estar allà. M' acarona la cara i em diu: sempre que et miro, et veig venint dels pins amb l'avi amb aquella samarra de be que tenies. 

S' estava despedint. Tenia que deixar anar el que tenia dintre. No podia marxar sense saber el que jo pensava. I li dic. Li explico que sempre he dit que aquella es la època mes feliç de la meva vida, que ho he explicat molts cops a tothom, que recordo tots els detalls i que m'agradaria tornar a trovarme-la i viure exactament el mateix.

M'apreta la ma i em diu: saps una cosa? Aquell nen de la samarra de be, encara esta allà, i has d'anar a trobar-lo.

Ja no vaig poder obrir la boca. Ella tenia el control sempre. La seva mirada ho deia tot. Amb ella em sentia com un nen. "Ves a casa Pere, tens una familia molt maca". Una ultima abraçada que sempre recordaré. I els últims petons d' àvia.

Aquell canvi de sort del que fa un temps parlava, ve desde llavors. No he cregut mai en coses rares pero vull creure que m'esta ajudant. Em fa sentir be pensar-ho. Fins i tot sense ser-hi, em fa sentir be.