Avui he complert un objectiu que tenia desde feia molt temps, baixar de 40 minuts a una cursa de 10k. I ha estat curios perque porto tota la setmana amb molta feina, molt carregat de cames, sense entrenar i amb la motivacio pel terra. Aquest matí, mentre el Rafa s' estava cordant les sabatilles, he rodat i tenia els bessons carregats. No era el dia. Pero portava temps pensant que tenia que ser el dia. M' he aprimat 7 kilos i estic molt lleuger de moviments. Es molt complicat que es tornin a donar aquestes circumstancies.
He fet uns progressius i els pulmons no s' acabaven d' obrir. No era el dia. Pero jo volia que fos el dia. Mentre anavem a la linia de sortida, pensava que faria. Era el dia o no? Bueno, no se si es el dia, pero ho hem de provar.
Donen la sortida i surto el rapid que puc, esquivant gent. Tota la cursa te la mateixa historia. Agonia. Ho he passat mal·lament, pero ja sabia que pasaria. He pensat en abandonar varios cops, pero estava dintre de l' objectiu. Continua fins que no puguis mes, em deia. Al 5k la cursa ja no tenia pujades, el mes dur havia passat. Corre, corre. He vist la Carol a varios punts. Els meus sogres. He sentit com gent em cridava pel nom, pero no tenia forces per respondre. Solament mirava.
L' aire no m' entrava. Em faltaven pulmons. Quin patiment. I encaro la ultima recta, i ho veig clar. Ho tinc. Ho tinc. Corre i no paris per res. Tots al voltant ens anavem mirant amb cares de patiment, pero el premi estava a prop. Trec forces d' on no se on i pujo el ritme. Es una sensació expectacular quan vas cardat i veus que encara pots mes. Baixo la rampa. Encaro la recta i miro el crono. No m' ho puc creure. Ho he aconseguit. Entro marcant un 39:53. A la meva cursa, la cursa del meu barri. On vaig marcar 44:26 el primer any que corria. Amb un dia plujos com el d' avui.
Ve la Laia mentre estic reponent-me de l' esforç. Tinc ganes de vomitar. Em ve sabor a sang a la gola. Gran esforç. Ve la Carol. Ella es conscient de que el meu gran objectiu s' ha complert. I començo a veure com arriva gent coneguda. I de sobte, veig el Rafa. Entra molt content. Ha complert el seu objectiu. Felicitats Rafa. I veig el Jordi, acompanyat pel Rovira i el Ruben. Objectiu complert. Em posa molt content veure els meus amics contents.
El mes curios de les curses, es que l' alegria dura poc. Si, he aconseguit una cosa que desitjava desde feia molt, pero ja esta. Una cursa mes, que per mi sempre sera especial. I ara que? Ara a per la Half de Calella. I despres? Queda poc per fer el paron d' estiu. Cursa de la Maquinista amb la meva filla Laia, Travessa de 3k en equip amb el Raul i el Ruben, i en principi res mes.
Descansar i agafar forces. Soc ambicios i cada any em marco objectius mes enlla. Es increible fer coses que un dia vaig sommiar. I continuo sommiant, i continuo fent. Quina llastima no haver descobert abans aquest esport.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada