Avui era el dia de Calella. M' he llevat ben d' hora i he anat a boxes a portar les boses. He fet els ultims preparatius a la bici, i he vist que tenia les rodes punxades. He hagut de canviar-les a corre cuita. Al sortir de boxes he anat a buscar una camara per portar aguna de recanvi per si de cas pasava alguna cosa a la bici.
A les 8:20 han donat la sortida al meu grup d' edat i cap a l' aigua hem entrat. De nou, una odisea. Cops i mes cops. Uns 200 metres despres de la primera boia he començat a nedar a gust. Anava practicament sol. Quan he encarat el tram llarg, m' he adonat que començava a pasar gent de grups anteriors. Mes endavant estava colocat davant de gorros blaus i no veia quasi grocs com el meu. Marco 34 minuts, millorant en 2 el temps de l' any anterior.
La bici, en la meva linea. Realment estic content perque he baixat el parcial de l' any passat en 10 minuts, pero pateixo massa sobre la bici. Aquest any no m' avançava tanta gent com l' anterior, pero veia passar cabres continuament. I despres de veure pelotons, m' han sancionat amb 10 minuts despres de ser adelantat per un cicliste, i havent frenat, em sancionen per no mantenir la distancia. En fi, que li farem.
I surto a correr. Faig el primer quart de carrera molt rapid, 5 kilometres en 22 minuts. La carrera anava be. Tot anava be. Pero tenia que arrivar el dia en que les coses no anesin tant be. Al kilometre 7 començo a notar punxades a l' estomag. De moment puc correr, encara que tinc que baixar el ritme. Al pasar per mitja carrera ja veia que em tocaria patir a base de be. Les punxades cada vegada son mes fortes. Veig al Presi i li comento. Paro a donar un peto a la meva dona, i li dic: voy mal, voy mal. Veig com li canvia la cara. Mai ho havia sentit de mi aixo. La meva intencio no era preocuparla, pero tenia que saber-ho. Ella es part de les meves victories i de les meves derrotes.
Rafa es posa al meu costat. Que te pasa? La barriga, me duele mucho. I comença la meva odisea. Vaig aguantar dos kilometres correns. A partir d' aqui, nomes podia correr dos cents metres seguits. Tenia que caminar fins que passes el mal. Al kilometre 15 paro a un asistent de l' ambulancia. Li comento el que em passa i em vol fer plegar. Estic be de cames, de cap, de pulmons, nomes es l' estomac. Em diu que es el pas previ a desplomar-me. L' acabo convencent i em diu que si continuo igual li comenti al seguent metge que vegi.
Els ultims 5 kilometres han estat horribles. He vomitat. He caminat moltissim. Pero nomes tenia una cosa al cap, acabar. No podia abandonar. He intentat correr pero no aguantava ni 100 metres. Al tram final he trotat mes estona. No se com seria la meva cara, pero al passeig maritim m' han animat moltissim. Al passar per la zona de transicio, he hagut de parar. Estava a 200 metres de la arrivada, pero volia fer els ultims metres amb dignitat. Tenia tota la familia alla mirant. Ells ja sabien que anava cardat, pero al menys que em veiesin amb bona cara.
Començo a correr i entro a la zona de grades. I sento com criden el meu nom. I veig a la Laia a la ultima curva que m' estava esperant. Li agafo la mau i noto un alivi especial. Entro amb ella i l' abraço. Em mira i posa aquella cara de que veu que pasa alguna cosa pero no pregunta res. Despres de recollir la samarreta, m' asento a terra, em mira i m' abraça. El meu patiment ja está curat. Aquest gest ho compensa tot.
He passat una tarda complicada. Pero bueno, tenia que arrivar el dia en que les coses no sortisin be. Totes les sensacions han de tenir lectura positiva, encara que aquestes siguin molt dolentes. De la meva carrera estic content. He nadat molt be. He millorat el temps en bici. Estava correns rapid. Aixi que vull estar content.
I sobretot per una trucada que he rebut al voltant de les nou i mitja de la nit. En la que despres de preguntar-me com hem trovaba, m' ha dit que la veritable fortalesa es demostra quan un esta cardat. Que tinc que estar molt content i molt orgullos. I tens tota la rao Albert Cuaresma, avui ha estat una prova mental increïble. Ara ric recordant, pero ho he passat molt malament. I perque jo camini, es que la cosa esta molt molt malament.
Vull donar les gracies a tots els que he vingut a veurem, tant familia com amics, i m' heu esperonat. Us he sentit a tots. A tots els Jovents79 pel gran equip que som. A Jose, Esther i Pol, que han estat animant a Arenys. Al Ruben per correr un rato amb mi i donar-me anims quan ha vist que anava fotut. Felicitar al Jordi per la gran carrera que ha fet. Felicitar al' Oscar pel seu primer triatló de llarga distancia.
I a la Carol i la Laia. Que avui ha tocat patir, i han patit amb mi. La meva filla ja m' ha dit que ja no faig cap triatlo mes. I jo pensant en el següent....
Menció especial al Rafa, que es preocupa de que tot el que es meu, estigui be i no li falti res. Gracias Rafa. Un record a la Gemma, que l' han trucat que la seva avia estava molt malalta i ha hagut de sortir rapid cap a l' hospital. I mil gracies als meus tiets Mariano i Araceli, per fer-me sentir tant be, com quan era petit.
Al proxim escrit fare un repas de la meva temporada que acava aqui, i un repas del que vindra, que no es poc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada