Bon viatge

No per esperades son menys doloroses. Avui he patit la segona perdua mes dolorosa de la meva vida. Fa 12 anys era el meu pare el que marxava. Avui la meva avia. Avui la he vist, per ultima vegada,  molt malament ja. I m' ha tornat a recordar el de sempre. Quan era petit i tornava amb el meu avi dels pins a Seva, amb aquella samarra de be. Es l' unic moment que la he vist riure. "Vaig ser molt feliç Pere", em deia. La tenia agafada de la ma. M' acarona la cara. "Tens unes filles molt maques". Em mira, riu, i em torna a dir "Vaig ser molt feliç Pere".

Ja he dit moltes vegades, que la epoca mes feliç de la meva vida eren aquells estius a Seva amb els avis i els meus cosins. Ella era el pilar fonamental alla. Ella ho feia tot. Era l' eix al que tot girava. La que ens dutxava tots 5. La que em feia menjar un platan de postre sempre. La que em cridava per la finestra per anar a dinar o a sopar. La que m'obligava a veurem un got de llet a l' esmorzar i berenar. La que ens deixava escollir que voliam dinar el dia següent. Pensi el que pensi d' aquesta epoca, sempre apareix ella. 

Una part de mi s' en va tambe. Em sento com si el nen de la samarra de be marxa amb ella. La meva infancia ha marxat. Tot seran records, pero ja no hi haura res real. 

Fa uns dies li vaig a ella, mentre rocardàvem aquells estius, que si tornes a neixer,  dessitjaria tornar a viure el mateix que vaig viure amb ella. Em sento afortunat del que vaig viure amb tu. Em vas fer molt feliç. 

Espero que es torni a retrovar amb el meu pare, el seu fill, i el Quimet, el meu avi. I dintre d' un temps ens tornem a trovar tots a aquella taula. I tornem a sentir els seus crits. I el meu avi rondinant. I els cosins allà menjant....