Embrunman Finisher

Increïble. Ho he aconseguit. Sóc Ironman, o Embrunman com diuen els companys de l' equip, que es mes. Jo notava una alegria especial una jo passava. Era el primer i soposo que vaig contagiar a tots amb les meves ganes. Això ho recordare molt temps....

Em llevo a les 3 del mati i em poso a esmorzar el de sempre. Avui no es dia per fer experiments. Albert i Aris venen mitja hora mes tard. Jo ja estic llest i tranquil. Arribem a boxes a les 5. Puc preparar ho tot amb molta calma, com a mi m'agrada. Mes tard venen el Marc, el Toni, el Carri i el David. Un cop canviats tots de peu fent cua.

Per les cares de la gent es notava que això era algo gran. Molta tensió entre els participants. Obren les portes per sortir a la platja i se sent un esclat. Son les 6 i hi ha molt públic. Només sortir veig la meva germana i el Jesús. M'apropo i ens toquem com podem. Continuo avançant i veig la Marta. Nova abraçada. M'apropo els companys. El Toni està emocionat. M'abraço a ell. La tensió puja per segons. El públic crida. Aquí em dono compte per primera vegada de la magnitud del que faré. I sona la bocina.

Entro a l'aigua. Temperatura perfecta. Sense agobios em poso a nedar. Vaig nedar molt be i molt tranquil. L' ambient es diferent a un triatló curt. La gent es molt respectuosa en general. Surto de l' aigua en 1:11. Perfecte. I Veig el Pere Benach i la meva germana. Transició tranquila canviant me de roba i a pedalar.

El segment de bici sabia que era dur, però em va superar. El Col d'IZoard es durillo, però el Pallon em va deixar mig tocat. I l' últim port em va rematar. Mai havia fet un recorregut tant dur en bici. La QH queda bastant lluny d'aixo. A casa nostra no tenim llocs així. Arribo a la transició i tranquilament em menjo un bocata de pernil i una coca cola.

I a correr. Només sortir veig l'Aris. Mes endavant la claca. El Joan em pregunta si m'ha passat algo i li dic que no, es el que hi ha en bici. Doni la volta al llac i veig la meva família. Alegria. Mes endavant la meva germana i el Jesús que corren un rato amb mi. La primera volta va anar be. La segona ja no tant. Vaig haver de caminar un tros. La panxa no estava molt fina. Tenia ganes de vomitar, de parar, de tot... De cop i volta veig que estava al km 35. Queda poc i començo a correr. Començava a veure que ho tenia. Veig molta gent caminant i pasan't ho malament. Jo corro. La gent m'animava perquè era dels pocs que corria. Km 39. La meva germana m'està esperant. Ja ho tens!!! Em diu. El Jesús també em felicita. I continuo corrents. Havia agafat velocitat de creuer. Fins i tot els que corrien semblava que caminesin. 

Faig tot el camí del llac i veig el Joan Benach. Es el primer en felicitarme. I corre al meu costat. El que mes m'interesava era saber que els meus companys estiguessin tots be. Em diu que si que tots han acavat. Cada vegada vaig mes ràpid. Les ganes i que ja ho veia. Paso per davant de boxes i veig el David que em crida. Aixeco el braç i crido. Jo corro cada pasa mes emocionat. A la curva veig el Xavi Carrillo que m'anima. Això es molt fort. El Joan continua corrents al meu costat per la zona de públic. Ultima curva al fons. Veig a la Laia. Quan paso pel costat arrencan a correr amb mi la Carol amb l'Ainet i la Laia. Fem la recta d'arrivada tota la familia junts. El David ha sortit a animarme. Veig tota la claca del Jovent.  Si per mi hagués estat hagués entrat amb tots els que estaven allà. I acabo.

Primer triatló distancia Ironman entrant amb la família. Increïble. Les fan fora d' allà i vaig a la zona de transició. Em trovo el Carri i el Toni. Necessito seure. Tenia q assimilar moltes coses. Tu mateix no ets conscient del que has fet. Has acabat de fer un gran esforç i ja està. Quan veus els com t'abraça la gent i el que et diuen comences a assimilar ho tot.

Volia saber com estava l'Albert, que m'havian dit que havia necessitat assistència. Quan el veig, una bona abraçada i em quedo tranquil. Al arrivar a la casa vaig començar a tenir fred i tremolar. Vaig descartar sopar. No tenia forces ni per duxarme. Al llit directe i a dormir.

Durant la marato vaig veure molta gent tirada pel terra. Al moment no concebeixes la magnitud. L' endema el David em comenta la gesta que hem fet. Hem diu que jo, havent entrat bastant mes tard que ells havia estat per la meitat mes o menys. Quasi 400 triatletes retirats....

La sensació el dia després es com si no haguessis fet res. Ja està. Aquesta prova a comportat una forma de viure els últims 9 mesos. Una planificació total de la meva vida. Llevarme molt d'hora, acostarme molt tard, tot treient temps d' on fos. Per una banda tinc ganes de descansar i gaudir de mes temps amb la familia. Però per una altre tinc una sensació extranya. 

No em cansare de donar les gràcies a tots els que em veu animar. A tots els que em veu enviar missatges. A tots us dono les gràcies. Evidentment la meva familia que va estar aquí, amb la meva germana i cunyat. Als companys de l' equip en especial a l' Albert. Als germans Benach perquè a part de la seva ajuda, em transmeten constantment la il·lusió que tenen per aquest esport, dels quals tinc moltíssim a aprendre. I per damunt de tot a la Carol, que sense ella no ho hagués aconseguit.

Al camí del llac, mentre corria, em vaig enrecordar de les paraules del meu pare. Era com si el tingues al meu costat, el podia veure. Vaig reviure paraula a paraula aquell dia que em va explicar lo que feien aquells bojos que els tenien molt ben postats i que tanta admiració li causaven. Ja ho tenim, papa.